Educació tradicional o participativa?

El video ens fa una petita comparació entre l'educació tradicional i la participativa.
Quina escolliríeu per un millor futur?
Preferiríeu disciplina, autoritat, instrucció o implicació, pensament lliure, originalitat?
Quina és l'educació correcta?

Reflexió sobre l'educació: Miguel Ángel Santos

M'ha encantat la metàfora utilitzada per Miguel Ángel Santos sobre l'educació, estic totalment d'acord

en què mal eduquem un nen/a quan el comencem a omplir de coneixements sense ni tant sols parar-nos a pensar si ha entès aquests coneixements, o si està bé en aquell moment, o si en aquell moment té algun problema,...perquè moltes vegades, sense adonar-nos, volem anar ràpid i que els nens sàpiguen sumar i restar, o sàpiguen les parts que té una planta, o quants ossos té el nostre cos,...però ens oblidem que no hem d'educar a màquines sinó a humans, i les persones per ser humans han de tenir sentiments;senitments que s'han d'alimentar i no ofegar.

Per això també penso, com Miguel Santos que hem d'apostar per una escola transformadora, una escola que no només cregui important el què sap el nen, sinó que jugui també amb l'educació emocional i efectiva del nen, també hem de saber mostrar als nens i nenes que són importants per a nosaltres i que ens importa que estiguin bé. Com diu Miguel, ensenyar no és només guanyar-nos la vida sinó guanyar la vida dels altres.

Estic totalment d'acord en què la feina d'educar no és una feina fàcil, almenys quan em poso a pensar en la meva; cada dia arribo a l'escola pensant en què hauré de viure aquell dia, perquè cada dia és una història i una nova situació, cada dia s'ha d'aprendre, però és a través d'aquesta dificultat on ens enriquim;els reptes fan que siguem més forts i fa que tinguem més ganes d'aprendre i d'ajudar als nostres alumnes.

Miguel Santos opina que l'eix principal del problema de l'educació és la formació del professorat i la seva selecció. Pensant amb això que ha dit, m'ha vingut al cap moltes vegades que m'he trobat en situacions en què gent m'explica que no sap exactament què fer amb la seva vida, o a on orientar-la, i sempre, per una raó o altra acaba dient: "Potser em faré mestre, almenys es cobra bé i es té moltes vacances, i si a més em puc treure les oposicions, tindré feina per tota la vida!"

Sempre que he sentit aquests comentaris m'ha vingut un gran nus a l'estòmac, fins i tot m'he enfadat en alguna ocasió perquè penso: "Com tenen el dret de posar-nos aquesta etiqueta? com tenen el dret de jutjar d'aquesta manera la feina de ser mestre?" però llavors hi reflexiono i m'adono que tenim aquesta etiqueta perquè realment és veritat que hi ha gent que no vol ser mestre, però que exerceix de mestre. NO els discriminu ni molts menys perquè tothom intenta viure i guanyar-se la vida, el problema és que també es juguen la vida d' altres personetes que necessiten que el seu desig d'aprendre sigui despertat.

Reflexió sobre l'educació

Com a reflexió individual del vídeo "El nus al llençol" he de dir que em va fer emocionar la història que explica el pare a la directora. En els poquets anys que porto com a mestra, he pogut observar molts casos en què els nens i nenes d'una escola intenten cridar l'atenció, i molts cops de forma violenta (pegant als companys, no fer cas a ningú,...). Moltes vegades es dóna la conclusió que aquest nen o nena té problemes emocionals segurement pel fet de que el seu entorn familiar no té suficientment força, és a dir, per unes o altres raons els seus pares, avis,...no poden estar el suficient temps amb ell. Per un nen o nena és importantíssim tenir algun tipus de comunicació o efecte amb els seus familiars i que sentin el suport d'aquestes famílies. D'una forma o altra tothom pot trobar alguns minuts de la seva vida per compartir, i encara més si es tracta d'un fill o filla.

En la reflexió col.lectiva, ens va cridar l'atenció que a l'hora de comentar oralment el que haviem pensat sobre el vídeo, ens vam adonar que la majoria de grups havia opinat des del paper del mestre i nosaltres no. Vam coincidir en què la comunicació verbal no és sempre la més important; amb un sol gest, un petó, una carícia, una mirada es poden transmetre mil sentiments i emocions, i fer sentir el nen o nena important.

S'ha de tenir temps per les persones importants, per la seva futura felicitat i evolució.

Presentació

.

Hola, sóc la Mònica i sóc mestra d'educació especial.

Aquest és el primer any que estic un curs sencer a una escola; l'any passat vaig arribar a voltar per 6 escoles.

Aquest any estic a una petita escola a una població anomenada la Granada, molt a prop de Vilafranca, faig un 0'66 de la jornada i treballo com a mestre d' educació especial.

Em sento a gust en aquesta escola, tot i que de vegades sorgeix algun que altre problema, suposo que normal.

En fi, espero que aquest curs ens ajudi a tots a resoldre dubtes que, almenys a mi, de vegades em sorgeixen.

Fins aviat.